El millor qualificatiu per a la maternitat d’avui dia és “precària”?
Faltava aquest discurs centrat en la precarietat que ens travessa, que és present en el laboral, però també en l’econòmic, en l’habitatge, en com vivim, en com ens relacionem… Aquesta precarietat estructural condiciona enormement l’experiència de la maternitat, la infància i les seves necessitats. Em semblava que tots els discursos imperants se centren en la conciliació, en el laboral i en qüestions que deixen de costat les veritables dificultats que són aquí, en la precarietat.
Llavors, totes són precàries? Però hi ha privilegis, graus…
No fa falta tenir una pobresa suprema per a sofrir les conseqüències de la falta de suport en la maternitat. Moltes dones que, aparentment, tenen situacions privilegiades perquè tenen una ocupació i una llar o no sofreixen violències, en realitat també estan travessades per un munt de dificultats, perquè no aconsegueixen fer possible tenir fills o no arriben a ser mares o quan ho són, la seva situació es precariza i complica encara més perquè tot està en un filferro, és tanta la incertesa en les ocupacions, l’habitatge està tan cara…. S’enfrontaran a menys conflictes en aquest sentit, però no crec que escapin de la resta de la precarietat: d’aquest individualisme o de com ens relacionem.
Als EUA si que viuen una maternitat precària: sense baixa laboral i sense poder alimentar als seus fills perquè no hi ha llet de fórmula. O la d’Ucraïna, o un altre país en conflicte, les mares del qual no poden assegurar res.
Exacte. En el cas dels EUA la falta de proveïment de llet artificial deixa en evidència que apostar-ho tot al capitalisme i al sistema neoliberal, i no escoltant les necessitats de la maternitat, ens perjudica. Perquè ara ha estat el desproveïment, però pot ser un conflicte bèl·lic, un desastre natural… Fer que el mercat i la societat provoquin que les mares depenguin exclusivament de la llet artificial és molt perillós. Per això hem de reclamar que les dones que volen alletar puguin fer-ho. Perquè avui el sistema ho impedeix: moltes no tenen temps per a alletar, ni informació, ni la sustentació d’altres persones que els ajudin quan tenen un problema, i no hi ha baixes de maternitat prou llargues perquè puguin sostenir una lactància el temps que desitgen. El problema és que el sistema ens empeny permanentment a consumir i consumir, i quan alguna cosa falla, caiem nosaltres.
I això si tens un fill sa.
Sí, perquè si no, la precarietat és major. Si els teus fills tenen alguna patologia, diferents capacitats o hi ha alguna cosa que impedeixi un funcionament normal, com socialment està establert, en la guarderia o el col·legi, i has d’anar a altres especialistes o al metge més sovint o has de dedicar-te plenament a cuidar, aquí tampoc estàs sostingut. No hi ha un suport real. No hi ha una prestació que et permeti dedicar-te a aquesta cura i sosteniment. I tot es complica molt més.
Creu que la pandèmia ha precarizado més la maternitat o solo l’ha visibilitzat més?
Va visibilitzar el que significava estar i cuidar, la qual cosa era parar i el molt que necessitàvem baixar aquest ritme en el qual estem ficades. Però crec que se’ns ha oblidat bastant. Anava a canviar el món i tot anava a ser millor, però hem tornat a la normalitat de les carreres, la impossibilitat d’arribar a res, el conflicte permanent entre el cuidar i fer altres mil coses que t’exigeixen o que necessites per a sobreviure. La pandèmia ha estat una pausa, i ara, volta al ritme.
Ser periodista sobre temes de maternitat i infància l’ajuda de cara a l’educació dels seus fills?
Tenir més consciència moltes vegades també provoca més sofriment. Quan sents que no encaixa el que necessites fer i vols fer amb el que el sistema t’empeny a fer, et genera molt conflicte. Però com més saps d’això, escoltes, llegeixes i parles amb altres dones, encara t’enfades més, perquè et sembla que les complexitats són majors i augmenten. Moltes vegades em dic que és millor no saber res.
Hi ha un terme de moda ( mom shaming ), que es refereix a criticar i culpar sistemàticament a les mares per la seva manera de criar. Ens exigeixen o ens autoexigim com a mares?
Totes dues coses. Hi ha una pressió enorme i una hiperexigencia externa a nivell social i en l’entorn familiar, però també nosaltres ens exigim molt en les mares que volem ser. I malgrat aquesta hiperexigencia, ens ho posen molt difícil amb uns estereotips molt marcats de la maternitat patriarcal. Per a nosaltres, voler fer moltes coses i no poder-les fer perquè el sistema no t’ho permet, ens genera molt sofriment; és una lluita constant. I això està lluny de la hiperexigencia externa i interna. El problema és molt més complex que pensar en l’ideal de mare o en la professionalització de la criança.
I això de “maternitat o carrera professional” continua passant.
És una altra de les qüestions que em semblava interessant abordar en el llibre. En els mitjans, les xarxes socials i a nivell institucional, moltes dones amb uns altaveus molt potents parlen de conciliació, de posar les cures en el centre, d’arribar a un equilibri feliç si aconseguim adaptar-nos al sistema… I el que jo plantejo és que, en parlar de carreres professionals, s’estan deixant abandonades a moltes altres persones que no les tenim, perquè tenim un treball per a pagar factures, per a viure. Per a nosaltres la vida està fora del laboral. Quan centres tots els teus reclams en el laboral i en les carreres, t’estàs centrant en un petit sector de la població molt privilegiat que té molt poder i altaveu. Tant, que ha aconseguit que fem nostres aquests reclams que estan lluny de les necessitats d’una persona que no arriba a final de mes, amb treballs precaris de 12 hores, lloguers que s’emporten el sou i sense xarxa al voltant en la qual sostenir-se. Hi ha una realitat fora d’aquests discursos que no s’està veient i que cal visibilitzar: no hi ha carreres professionals per a totes, no tot el treball és fantasia, hobby i felicitat, i hi ha molt de dolor aquí.
I moltes vegades partim d’aquest ideal, de voler dedicar més temps per als nostres fills , i que sigui de qualitat, i temps per al. autocura … Podem aspirar a tot?
No, no. D’una banda, està el laboral, i per un altre, les cures. Són mons molt diferents, antagònics, que exigeixen coses completament diferents. I si no canviem el laboral, l’econòmic, la forma en la qual vivim…, és impossible quadrar-los. Les cures requereixen d’uns temps, un espai, altres ritmes i, sobretot, de moltes persones, solidaritat, col·lectiu. I el món laboral, per molt que ens embenen el treball en equip, és individualisme, econòmic, capitalisme, l’interès de l’empresa, però no el de les persones. Per a mi és molt difícil tenir-ho tot, perquè “tenir-ho tot” avui significa tenir èxit en el laboral. Si no li donem el veritable valor a cuidar, acompanyar, sostenir, criar, tenir fills, passar per un embaràs, part, postpart, lactància…, continuaran sent dos mons dividits.
Falta una mirada de mare?
Cal maternizar a la societat, com diu Marcela Lagarde. Hem d’aspirar a ser una societat maternizada, que cuida sense complexos, donant valor a la maternitat, a l’enorme que és donar vida, tenir fills… Es pensa en els fills com a importants per a pagar les pensions i continuar sostenint aquesta roda, alguna cosa superegoísta. I després no estem sostenint com està arribant la vida, com l’estem cuidant i protegint. Estem completament abandonades, per moltes polítiques que hi hagi i se suposa que estan canviant. I si que hi ha una mirada major, però es continua centrant en el mateix, en el laboral.
Una baixa maternal curta, una baixa prepart ridícula…
Sí. Són mesures que no canvien la realitat: continues cuidant en la precarietat. Per això defenso enormement els permisos transferibles, perquè cada família ha de decidir com s’organitza. Realment aquí li estàs donant valor a la maternitat. Però si estàs assumint que serà perjudicial per a la dona pensant en el mercat laboral, estàs cometent un error, perquè ja l’estàs culpabilitzant de voler exercir el seu dret a cuidar. Si ocorre una discriminació perquè una dona cuida, el problema no està en la mare, ni el bebè, ni en les cures, sinó en les empreses que exerceixen aquesta discriminació. Això és patriarcat, sotmetiment, pro al neoliberalisme, i és aquí on cal posar el focus, a culpabilitzar als qui no donen suport al dret, i no als qui el volen exercir.
No tenim fills, i els. millennials sembla que tampoc volen tenir-los. Què està passant? Veiem la maternitat d’una forma diferent a la de les nostres mares?
El desig de la maternitat està condicionat per molts factors. Estan les teves pròpies experiències personals, com ha estat la relació amb la teva mare o la teva àvia, les dones que tens al voltant, com s’han vist les cures a casa. Hi ha molt d’egocentrisme i de voler transcendir a través d’una altra persona. I també és vocacional, una pulsió interior. Però ja la maternitat no és un destí com el va poder ser per a les generacions anteriors: per a elles arribar a ser mare era el natural i normal, no hi havia mètodes anticonceptius i fins que l’avortament no ha estat legalitzat i reconegut com un dret, ha passat molt de temps en el qual les dones han posat en perill la seva vida i han hagut de ser mares sense voler-ho o sense plantejar-li-ho. Avui podem decidir més lliurement, però hi ha una altra sèrie de condicionants.
Quins?
El desig de ser mare competeix amb altres desitjos. Però, a més, està la precarietat: no es donen les condicions laborals i econòmiques per a poder tenir-los. Si tu no et pots sostenir a tu mateixa, com sostindràs a altres persones! I es comença a parlar moltíssim de totes les dones que no volen ser mares amb consciència i lliurement, dones com l’escriptora Marta Sanz que parlen que tenen dret a no ser mares i al fet que no li ho preguntin constantment.
Ens podem fixar en altres països per a revaloritzar la maternitat?
Sí. Però hi ha molt de parany en parlar dels països més avançats: quan es defensen els permisos intransferibles, se sol dir que els pares s’impliquen més, perquè els permisos són majors per a ells. I en realitat, sí que et poses a gratar les dades, a Europa les mares tenen moltíssims més drets dels que tenim a Espanya. Som dels països europeus amb la baixa de maternitat més escassa; els que menys temps podem estar amb els nostres fills; i els que abans els institucionalitzem, doncs a les 16 setmanes ja estan en una guarderia. En molts països europeus els bebès poden passar el seu primer any de vida amb les seves famílies. I això és al que hem de tendir: al fet que els nostres fills puguin estar en un entorn més familiar i no hagin d’entrar des de tan aviat en un espai mercantilitzat amb altres cuidadors desconeguts, com ho és una guarderia.
I en tot això, com estan els pares?
Estan més implicats i molts són conscients de la dimensió de les cures. Però molts altres no. I nosaltres no podem estar formant-los, animant-los, educant-los perquè siguin uns pares corresponsables, a pesar que s’inverteix molt pressupost i molta energia en això. La implicació real ha de sortir d’ells. Han de reclamar-ho ells. I per a això, la maternitat, les cures i la paternitat han de ser experiències que valgui la pena viure-les i que siguin sostingudes econòmicament i valorades socialment. Perquè sembla que les cures només importen quan els exerceixen ells. I cal lluitar per derrocar això, per normalitzar-los.
Què ha après sobre la maternitat des de la pròpia experiència com a mare i des del costat professional que pugui compartir?
Que la maternitat és molt més senzilla quan ens acompanyem. El més dur de la maternitat és la criança intensiva a la qual ens sotmet l’individualisme, la forma en la qual estem vivint actualment, tan soles, amb aquesta absència de la família pròxima, d’una xarxa que et sostingui. És la qüestió que més m’ha costat assimilar de la maternitat. I també, com deia Jane Lazarre: ”Ara soc mare, i això significa que no soc res”, aquesta contínua sensació que en la maternitat de les cures no importes i passes a ser un personatge secundari ja no de la teva vida, sinó de la societat.
Encara no s’ha estrenat en l’adolescència. Com l’entrelluca?
La criança té diferents etapes i necessitats segons el seu moment. Els primers anys, durant la infància, té unes necessitats més físiques, de construcció de la inclinació, de contacte, de més temps i paciència. I, segons els nens van creixent, adquirint autonomia i buscant referents en altres grups, han de ser acompanyats, perquè necessiten estar acompanyats, necessiten saber que, si alguna cosa falla, ets aquí, que tenen la seva casa, la seva llar i la seva família present. Cal reclamar que puguem tenir temps amb els fills, tant en la infància com en l’adolescència.
