Envasos actius i intel·ligents per a evitar el balafiament d’aliments

Quan l’estat de conservació d’un aliment no és l’adequat, els microorganismes patògens poden proliferar i produir toxines que espatllin l’aliment, alterin el seu sabor i ocasionin infeccions digestives potencialment greus. Són perilloses i els seus efectes no sempre són detectables amb la vista o l’olfacte. Aquí entren en joc els. envasos actius . Et comptem les últimes novetats que aporta la. nanotecnologia en la seguretat alimentària a través dels envasos.

Els. envasos actius incorporen nanopartícules que reaccionen amb aquestes toxines alertant que aquest aliment no està en bon estat. Un exemple són les. nanopartícules magnètiques d’òxid de ferro , que detecten si hi ha listèria en la llet, o les d’or per a revelar les aflatoxines de la fruita seca.

Aquests nanosensores, coneguts entre els experts en qualitat com “nanocódigos de barres biològics” , funcionen com a indicadors de colors i estan cridats a convertir-se en una excel·lent eina en l’àmbit de la seguretat alimentària. Són envasos que incorporen una espècie de segell o un film al qual se li afegeixen partícules d’òxid de metall i canvia de color si el producte que s’emmagatzema en ells no reuneix les qualitats que el consumidor espera.

Les seves aplicacions són innombrables.

• Poden detectar nivells elevats d’histamina en el peix, sulfits en mariscos o nitrits en la carn i així evitar que aquells amb quantitats més altes de les permeses puguin arribar als consumidors.
• També ajuden a conèixer l’estat de l’aliment durant el seu transport per tota la cadena de subministrament. Fins i tot quan l’aliment a simple vista sembla apte per al consum i l’etiqueta diu que encara no ha caducat, aquests envasos avisarien si s’ha produït algun contratemps durant el procés logístic i l’aliment ha sofert una degradació de les proteïnes o l’enranciment dels àcids grassos, per exemple. En aquests productes l’etiqueta amb la data de consum preferent assenyalarà que és apte per al consum, però l’indicador colorimètric alertarà que no.
• Una tercera funció és la de. detectar el frau pur i dur. Si una empresa pretén vendre com a bio un producte que porti fertilitzants, pesticides no autoritzats, l’envàs canviarà de color.

Al nostre país ja existeixen projectes en marxa treballant sobre aquests envasos actius. L’associació d’empreses d’alimentació i centres de recerca gallecs, Clusaga, lidera el. projecte FoodTechINK , un programa de recerca sobre com aplicar els nous indicadors colorimètrics en la indústria alimentària amb l’objectiu de monitorar la qualitat i la cadena de fred en aliments frescos envasats. Compta amb finançament del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme i en ell participen el Centre Tecnològic de la Carn (CTC) i les empreses ColorSensing, Cofrico i el grup Eroski.

Amb la vista posada a reduir el desaprofitament alimentari, entre 2016 i 2019, la Unió Europea va finançar el. projecte Nanopack , una recerca sobre embalatges antimicrobians amb nanopolímeros que deixaven anar gradualment olis essencials. Es va aconseguir inhibir la floridura del pa tres setmanes, allargar la vida de les cireres un 40% i la del formatge groc un 50% . “Treballem amb molts tipus d’aliments frescos, pa, rebosteria, lactis i proteïnes càrnies. L’objectiu és trobar la millor combinació i concentració d’olis essencials i el millor format d’embalatge per a cadascun”, explicava Elisa Valderrama, participant en el projecte i investigadora en el Centre Tecnològic Alimentari (CTIC-CITA) de La Rioja.

Ester Segal, coordinadora del projecte, reconeixia que la tecnologia existeix, “però cal aconseguir l’acceptació dels consumidors” . Els que treballen en aquests projectes ja tenen l’exemple de les reticències que causen els transgènics. El dilema amb el qual es troben és com comunicar aquests avanços perquè no hi hagi una part de la societat que es tanqui en banda per pors infundades.

• Envasos intel·ligents: aquestes són els avantatges per als consumidors

També necessiten el vistiplau de les autoritats sanitàries , un tràmit que la urgència de la pandèmia ha retardat en gran manera.

Sense oblidar que el. alça dels preus dels aliments i les matèries primeres dificulten a curt termini la introducció de tecnologies que, si bé podrien millorar la seguretat alimentària, encariran segur l’envasament. I cal ser realistes: qualsevol nova incorporació que encareixi la cistella de la compra en un moment tan inflacionista com l’actual té difícil prosperar.

Però aquests productes serien més cars? Evidentment, tots els avanços que s’afegeixin encariran la producció. Aquest sobrecost es pot compensar amb la possibilitat d’allargar la vida útil del producte diversos dies més enllà de la data de consum preferent. Però, aquest sobrecost també pot repercutir en el producte final, com un plus que el consumidor paga per a tenir més informació sobre el que compra. Per exemple, aquest tipus de tecnologia es pot emprar només per a fruites ecològiques seleccionades, ja més cares de sortida.

En definitiva: la ciència avança a passos vertiginosos, fins i tot en l’àmbit més minúscul. Sens dubte, molt més ràpid del que les autoritats de seguretat alimentària arriben a aprovar. Totes dues velocitats són comprensibles i necessàries perquè el que mengem demà sigui millor, però també, més segur.

En l’actualitat, per a decidir si un producte pot o no consumir-se, només hi ha dues eines :

• la data de caducitat impresa en l’envàs.
• el control en el supermercat per a localitzar una deterioració evident produïda, entre altres, per una excessiva temperatura o humitat durant el transport o emmagatzematge.

Fins i tot si el producte està envasat en atmosfera modificada, la fiabilitat no és del 100%. Els controls de qualitat a la fàbrica per a detectar fugides en els envasos són invasius, és a dir, destrueixen el producte. Això fa que les revisions mèdiques de qualitat siguin per mostreig i aleatoris , de manera que no es pot garantir la seguretat en el 100% dels envasos.

Aplicar un embalatge actiu amb indicadors de colors ajudaria a saber com està realment un aliment fresc sense haver de trencar l’envàs. D’aquesta manera es contribuiria a reduir el balafiament alimentari.

Com encaixaria el consumidor comprar un producte l’envàs del qual porti una imprimación de nanometales? Alguns estudis revelen que els beneficis de l’envàs actiu xoquen amb la mentalitat del consumidor. Allargar la vida útil d’un producte en el supermercat sembla una contradicció amb el concepte de frescor, interpretat normalment com de “envasament recent” i no com “en bon estat”.

Farà falta, doncs, molta pedagogia per a vèncer aquestes reticències, encara que segons la tecnòloga dels aliments Beatriz Robles, acabaran implementant-se a mitjà termini. “Aquest tipus de tecnologia aporta un major control de l’aliment, que, al seu torn redunda en major seguretat alimentària i menor desaprofitament. Si ho emmarquem, a més, en un context en el qual el comerç en línia d’aliments frescos també està creixent, és lògic pensar que aviat vindran amb la seva etiqueta indicant-nos com han estat transportats i si estan en bones condicions per a ser consumits”, explica la tecnòloga i nutricionista.

Si les etiquetes amb la data de caducitat ens van ensenyar a mirar el paper i no l’aliment per a saber si un filet estava en bon estat, tal vegada en un futur no tan llunyà hem d’aprendre a mirar l’envàs.

La possible acumulació de les nanopartícules i la falta d’estudis concloents sobre els seus possibles efectes és un dels grans esculls per a la seva aplicació massiva . “Cada vegada són més les aplicacions de la nanotecnologia descrites per a la indústria alimentària i la previsió és que els seus usos vagin en augment degut als avantatges que ofereixen les propietats d’aquests materials. Degut precisament a aquestes propietats especials dels nanomaterials, existeix preocupació sobre la seva seguretat, sobretot pel limitat coneixement sobre els efectes d’aquests materials en la salut humana i perquè l’exposició vagi en augment”, explica Amaia d’Ariño Otxoa, responsable de riscos alimentaris de la Fundació Basca per a la Seguretat Agroalimentària (Elika).

És a dir, encara són necessaris més estudis per a valorar la seguretat d’aquests productes i que s’aprovi la seva comercialització. No arribaran al mercat europeu aliments que no siguin completament segurs . Si prenem com a exemple els aliments transgènics i la desconfiança que susciten en part de la població, els responsables de consum, fabricants i autoritats de seguretat alimentària haurien d’aprofitar aquesta lenta implementació per a preparar les estratègies informatives enfront dels probables recels de part dels consumidors.